摘要：L'exercici d'un dret fonamental no pot ser objecte de sanció (des de l'STC 11/1981) ni laboral, ni administrativa, ni penal. La dimensió objectiva dels drets fonamentals imposa als poders públics l'obligació de tenir present el seu contingut constitucional. L'STS 459/2019 no desenvolupa cap esforç hermenèutic en aquest sentit. És més, el seu punt de partida se situa en l'oposat i fa encaixar de forma directa conductes en tipus delictius, sense qüestionar-se si podien estar emparades per un dret fonamental. Tal desenteniment és clar respecte tres condemnats les conductes dels quals encaixen en el contingut de dos drets fonamentals: en el dret a l'exercici de càrrec públic lliure d'ingerències (Carme Forcadell); i en el dret de reunió (Jordi Cuixart i Jordi Sànchez). A més, la sentència incorre en una interpretació extensiva in malam partem del delicte de sedició que condueix a una imprevisibilitat de la condemna, proscrita a l'article 25.1 de la CE.
