摘要：L'examen de la normativa que regula el règim jurídic de l'ensenyament no universitari posa de manifest que les normes que regulen la convivència en els centres educatius preveuen el recurs a unes mesures que permeten imposar a l'alumnat la seva col·laboració en la realització de tasques «que contribueixin a la millora i desenvolupament de les activitats del centre i que poden imposar-se dins o fora de l'horari lectiu». Des del punt de vista del seu contingut, l'adopció d'aquestes mesures implica la realització d'una prestació personal que comporta l'aparició d'una obligació positiva de fer per part del subjecte sancionat. I la primera qüestió que susciten és la de determinar-ne la naturalesa jurídica, ja que en dependrà el seu règim jurídic. Malgrat la terminologia eufemística emprada per algunes de les normes que regulen el règim de la convivència escolar i que parlen de conductes contràries a les normes de convivència i mecanismes de correcció, no es pot negar que en realitat estem davant de sancions administratives, encara que les finalitats establertes per a les esmentades sancions no són de caràcter estrictament punitiu o sancionador, sinó que busquen addicionalment un efecte educatiu sobre l'alumne, ja que estem parlant de sancions que recauen sobre menors d'edat, fet que planteja el problema de l'edat mínima a partir de la qual poden imposar-se les esmentades sancions. Partint, doncs, de la seva naturalesa jurídica sancionadora, cal tenir en compte que les mesures esmentades s'imposen en el marc d'una relació de subjecció especial, que és precisament aquella que lliga l'Administració amb els estudiants, i això implica certes peculiaritats en l'aplicació d'alguns dels principis que regeixen el dret sancionador, tals com el principi de legalitat.
