摘要：Gran part de la literatura antropològica sobre la cura ha abordat el tema com una pràctica ètica que engloba l’empatia la solidaritat i la capacitat de reconèixer l’altre com a digne d’atenció i compromís (Kleinman 2009; Stevenson 2014; Taylor 2008; Aulino 2016). Les relacions de cura són en teoria actes quotidians que sustenten els vincles socials les persones socials i la reproducció social (Buch 2015; Zelizer 2005; Hochschild 2003). Però en entorns socials desfavorits on la cura és un recurs escàs podem continuar concebent-la com una pràctica moral que sosté la vida social? A partir de vint-i-quatre mesos de recerca de camp en una institució per a ancians abandonats a Lima el Perú aquest article explora les expectatives i comprensions múltiples i a vegades contradictòries que poden sorgir en relació amb la prestació de cures en un entorn de precarietat mort social i menyspreu institucional. El meu argument és que en aquesta institució en concret la cura s’ofereix de manera precària fins als límits de la seva capacitat i fonamentalment com una pràctica de control biopolític dirigida als cossos i les vides dels ancians.
关键词：cura biopolítica;precarietat;tercera edat;restricció física;cossos que importen;cossos que molesten.
