摘要：En aquest article examinem la comunicació institucional entre administracions públiques i ciutadania que s’ha produït a Catalunya a conseqüència de la situació d’emergència causada per la COVID-19. Després de revisar el tractament previst per a les minories lingüístiques i culturals en el marc occidental en general i català en particular, estudiem les estratègies de comunicació que han seguit unes quantes institucions catalanes. La necessitat d’arribar de manera ràpida i efectiva al màxim nombre de ciutadans ha provocat que les administracions fessin un esforç addicional i mobilitzessin un conjunt ampli i divers de recursos. Si bé hi ha hagut un esforç notable per arribar a la població al·loglota i s’ha elaborat material oral i escrit en un nombre ampli de llengües no oficials, les mesures aplicades han estat desiguals i el resultat no sempre ha estat òptim: molts materials no estan adaptats culturalment i algunes llengües han quedat infrarepresentades en relació amb el nombre de parlants a Catalunya. D’acord amb això, suggerim avaluar les estratègies plurilingües emprades i fer un intercanvi d’experiències en l’àmbit local i nacional per planificar una estratègia coordinada encara més adaptada a la realitat del territori i dels seus parlants.
