摘要：En aquest article, els autors constaten la presència a Catalunya, des de la dècada dels anys trenta, d’una posició intel·lectual d’inspiració cristiana, vinculada a moviments com Pax Romana-MIIC, que des d’una actitud política es pot situar en la perspectiva de les terceres vies i que va bategar amb il·lusió en ocasió del Concili Vaticà Segon (1962-1965). Ben al contrari del que hom podria suposar, es detecta una important participació de les dones catòliques en aquest moviment intel·lectual. Entre elles sobresurten noms com el de Francisca Palau-Ribes Casamitjana (1910-1996), que s’havia interessat per la pedagogia, que va presidir l’Agrupació Catòlica de Graduades de Barcelona i que es va posar al capdavant del SIESC (Secrétariat International des Enseignants Secondaires Catholiques) a partir de 1972. Igualment, en aquest context destaca la personalitat de Roser Pujades i Duran (1932-1975), professora de matemàtiques que des d’un pregon cristianisme va conjuminar la pedagogia i l’espiritualitat, tot preocupant-se per la formació dels joves en una actitud educativa i didàctica renovadora, sense oblidar la seva participació activa en les jornades de treball que preparaven les reunions anuals del SIESC i en les quals es va donar molta importància a la informació que s’extreia de les enquestes que es passaven als joves. En fi, al costat d’altres moviments pedagògics renovadors com Rosa Sensat, cal tenir en compte aquest grup de treball que, amb el suport i la participació de persones com Pau López Castellote (1929-1994), que va liderar el SIESC a casa nostra després de la mort de Roser Pujades, van treballar per la renovació de l’educació del nostre país, en el moment de la transició democràtica i amb voluntat d’inculturar el missatge cristià entre les noves generacions.
关键词：renovació pedagògica;Concili Vaticà Segon;Església catalana;Francisca Palau-Ribes;Roser Pujades Duran
