摘要：En aquesta investigació es tracta de verificar com els discursos de la transformació social s’apliquen a les pràctiques formatives a les escoles d’arquitectura de Llatinoamèrica. A partir de l’anàlisi d’experiències docents, publicades a mitjans de difusió especialitzada, s’analitzen els posicionaments ideològics en relació amb les metodologies docents i els contextos.Per això es recopila i es classifica un important nombre de pràctiques docents a través de les publicacions acadèmiques. L’objectiu d’aquesta classificació és detectar i analitzar els discursos subjacents i, en aquest sentit, fer un diagnòstic de com es posicionen i com propulsen el canvi social els aprenentatges curriculars en els ensenyaments de l’arquitectura a la regió. El taller de projectes arquitectònics es pren com a referència principal, però sense descartar les pràctiques en altres assignatures de la formació arquitectònica.Sobre una base teòrica on definim els components de l’aprenentatge –context, subjectes, espais, objecte– identifiquem els discursos predominants, establim relacions entre ells i la seva pertinència geogràficament localitzada. Efectivament, es comprova la pertinença a la disciplina la preocupació per la innovació social a través del: desenvolupament de la creativitat i la implementació tecnològica; la responsabilitat en la cura i conservació de l’ambient amb l’ús sostenible dels recursos; i la necessitat de la mediació social mitjançant la participació i la cooperació de diversos agents en els processos de transformació de l’entorn habitable.En el context llatinoamericà de particulars característiques socioeconòmiques, culturals i ambientals, aquí es tracta d’establir un observatori de les pràctiques docents amb el propòsit d’esbrinar fins a quin punt s’ajusten a la realitat i les necessitats latents; com els aprenentatges a la carrera d’arquitectura, a les escoles dels països llatinoamericans desenvolupen competències per a l’exercici professional en el futur, quins coneixements, quines eines i quines capacitats s’exerciten per afrontar la recerca, el disseny i la comunicació social en el context intercultural de Llatinoamèrica i per a la innovació social.Un cop establerts els criteris per a l’anàlisi de les 114 experiències docents seleccionades, s’han fet una sèrie de diagrames que representen les connexions conceptuals entre ells. Després de la seva anàlisi, al text se sintetitzen, a través d’alguns exemples, els conceptes clau aplicats a les metodologies actives dels ensenyaments de l’arquitectura.En els processos experimentals, els resultats obtinguts i la transcendència social d’aquestes pràctiques, s’ha verificat fonamentalment la implementació de tres discursos subjacents en la formació general d’arquitectes: creativitat i innovació, formació ambiental i sostenibilitat i aprenentatges en solidaritat i interdisciplinarietat. S’ha detectat també un quart discurs específic per a la formació d’arquitectes a Llatinoamèrica que hem significat amb els termes arquitectures altres per referir-nos a un discurs d’una pretesa arquitectura pròpia llatinoamericana. Aquests discursos no són excloents entre si i no es presenten en estat pur sinó amb més complexitat i matisats pels altres criteris danàlisi.A partir d’aquest estudi, s’observen els canvis emergents i vigents en la formació arquitectònica a Llatinoamèrica, l’obertura, la diversitat i la flexibilitat de les tàctiques per reestructurar espais d’aprenentatge, redefinir subjectes d’aprenentatge, reformular mètodes i propòsits, i redefinir l›objecte de la formació, adreçat a un aprenentatge significatiu per a una pràctica professional orientada al servei ia la transformació social.
