摘要：Significació, expressió i comunicació no tenen perquè anar sempre conjuntament. No obstant, el silenci audiovisual, com a recurs i com a contrast psicoperceptiu, pot ser significatiu, pot ser una expressió i pot ser comunicació. El silenci audiovisual és significatiu perquè forma part del món i és perceptible; tot allò que és perceptible pot ser interpretat i rebre un sentit. Igualment, també és significatiu perquè, malgrat la seva ambigüitat, pot remetre a un sentit diferent d’ell mateix. El silenci és expressió perquè és l’exteriorització d’un pensament o d’una sensació sota una forma sensible, perceptible, novament. La voluntarietat de la seva emissió reforça la idea del silenci com a expressió, i més encara en el context d’un producte audiovisual. El silenci és comunicació perquè forma part del missatge comunicatiu i, fins i tot quan no es vol dir res, amb un silenci, es comunica. El silenci audiovisual és comunicació perquè vol fer partícip a un tercer d’un sentit transportat per ell. Malgrat la possible incomprensió, el silenci audiovisual matisa els codis del seu context. El silenci audiovisual, més que com a codi, és més adient entendre’l com a matèria expressiva i en l’àmbit de la parla, més que no pas de la llengua, en el context audiovisual o lingüístic.
