摘要：La digitalització de la música ha fet que els suports deixin de tenir valor i ha entronitzat la cançó com a unitat d'escolta (breu, immediata, aïllada), fins al punt que molts consideren que la ingent quantitat de música disponible devalua la qualitat de l'escolta. Però, al temps, ha revaloritzat l'experiència presencial del directe, la lògica de l'estar junts en un lloc i un moment concret, trets que comparteix amb l'art auràtic descrit per Walter Benjamin. Aquest article descriu algunes de les continuïtats entre les noves formes de producció i consum en la música digital i al món presencial, explorant les seves connexions amb altres fenòmens que marquen la nostra època contemporània.
