摘要：Quan ens referim a l’èxit o al fracàs escolar, en realitat, ens estem interrogant sobre el model de societat —o de ciutat— que desitgem tenir d’aquí a deu o vint anys. Per tant, l’èxit o el fracàs escolar no és una qüestió sectorial, no competeix tan sols als professionals de l’educació, sinó que va molt més enllà. En efecte, l’escolaritat fins als setze anys es predica, en els textos legals del nostre país, com universal i obligatòria per a la població infantil i juvenil. Constitueix, per tant, una declaració de prioritat d’ordre polític. La raó última i justificativa d’aquesta meta és que un model social de la complexitat del nostre només pot ser sostenible, i progressar, amb un nivell de desenvolupament educatiu i humà, tot universalitzant la formació fins a uns nivells d’aprenentatge que s’han concretat a l’etapa d’ESO. Aquesta finalitat apunta tant al desenvolupament de competències i d’habilitats, d’estratègies de tipus intel·lectual i de sociabilitat, com de destreses d’aplicació tècnica en l’entorn en el qual es relacionen els individus.
