摘要：L’article exposa la política de bilingüisme del Canadà pel que fa a les llengües de treball de l’Administració de justícia, als drets d’accés a la justícia en la llengua oficial pròpia i com aquesta política s’ha de posar en relació amb la política de normalització del francès que practiquen des de fa dècades les autoritats quebequeses. S’analitzen en primer lloc els dispositius legislatius que han permès el reconeixement d’un seguit de drets lingüístics a les comunitats de llengua oficial en situació minoritària (anglòfons al Quebec i francòfons fora d’aquesta província) i com la jurisprudència, principalment la de la Cort Suprema del Canadà, ha anat modificant el reconeixement d’aquests drets de manera evolutiva, considerant primer que el dret a fer servir una llengua oficial o l’altra als tribunals derivava d’un compromís polític però no es reconeixia com un veritable dret lingüístic, fins a la sentència Beaulac , on es donava una interpretació àmplia i liberal d’aquests drets i es considerava l’absoluta obligatorietat per a l’Administració de fornir les millors condicions per a llur desenvolupament. D’altra banda, aquest context legislatiu i jurisprudencial s’ha de posar en relació amb la política de normalització lingüística del francès a l’Administració quebequesa, la qual ha de reconèixer, però, els drets dels anglòfons a una justícia en llur llengua en una província on el francès està declarat com a única llengua oficial.
