期刊名称：Borealis – An International Journal of Hispanic Linguistics
印刷版ISSN：1893-3211
出版年度：2017
卷号：6
期号：2
页码：155-180
DOI：10.7557/1.6.2.4274
出版社：University of Tromsø
摘要：Aquest article examina el comportament sintàctic d’un conjunt de verbs ditransitius del català que, contràriament al que prediu la gramàtica, permeten la passivització del complement indirecte. Les dades, que fins ara no havien estat objecte d’estudi, suggereixen que aquesta passivització no parteix d’una estructura ditransitiva en la sintaxi lèxica, sinó d’una estructura semblant a la dels verbs de locatum de Hale & Keyser (1993, 1998) en la qual el receptor del verb no és, en realitat, un objecte indirecte, sinó l’argument intern del verb. Així mateix, a partir de les restriccions que observem en la sintaxi oracional, proposem que el participi per si mateix no pot assignar cas (en el sentit d’Ormazábal & Romero 2013) a l’argument, de manera que l’argument es pot moure a la posició de subjecte de la clàusula participial, però sí que n’assigna quan es combina amb alguns verbs, com ara el copulatiu estar, amb la qual cosa l’argument queda fixat i no es pot promoure. Finalment, concloem que aquesta impossibilitat d’assignar cas és una prova més del fet que els participis són elements deficients, amb una estructura menys rica i complexa que la del verb.
其他摘要：Aquest article examina el comportament sintàctic d’un conjunt de verbs ditransitius del català que, contràriament al que prediu la gramàtica, permeten la passivització del complement indirecte. Les dades, que fins ara no havien estat objecte d’estudi, suggereixen que aquesta passivització no parteix d’una estructura ditransitiva en la sintaxi lèxica, sinó d’una estructura semblant a la dels verbs de locatum de Hale & Keyser (1993, 1998) en la qual el receptor del verb no és, en realitat, un objecte indirecte, sinó l’argument intern del verb. Així mateix, a partir de les restriccions que observem en la sintaxi oracional, proposem que el participi per si mateix no pot assignar cas (en el sentit d’Ormazábal & Romero 2013) a l’argument, de manera que l’argument es pot moure a la posició de subjecte de la clàusula participial, però sí que n’assigna quan es combina amb alguns verbs, com ara el copulatiu estar , amb la qual cosa l’argument queda fixat i no es pot promoure. Finalment, concloem que aquesta impossibilitat d’assignar cas és una prova més del fet que els participis són elements deficients, amb una estructura menys rica i complexa que la del verb.
