摘要：A les Memorias históricas d’Antoni de Capmany (1779), la història de Barcelona i de Catalunya apareix dividida entre un «passat» centrat en una gloriosa Baixa Edat Mitjana i un «present» originat en la renaixença econòmica del segle XVIII. Respecte al tràngol que separa les dues èpoques –la caiguda de la ciutat en mans de Felip V el 1714–, l’èxit econòmic subsegüent al cop va inclinar aquell historiador il·lustrat i els seus epígons vuitcentistes –entre ells, Joan Illas i Vidal (1848), Andreu Avel·lí Pi i Arimon (1850) i Josep Anton Llobet i Vall-Llosera (1856)– a deixar en segon pla l’enyorança romàntica pels temps heroics, cada cop més estereotipada, i a acceptar la concentració del poder polític com un peatge traumàtic per accedir a la modernitat. El positivista Salvador Sanpere i Miquel (1878), crític amb les estèrils idealitzacions del passat, va inaugurar un nou cicle historiogràfic que anuncia el pragmatisme constructiu d’Enric Prat de la Riba, pare polític de la Catalunya contemporània.
