摘要：Maragall és hereu de Verdaguer en potenciar al màxim una fusió il· luminadora entre paisatge i paraula, tant a nivell individual com col·lectiu. En el primer sentit, al poema extraordinari «Les muntanyes» (1901), s’hi produeix una comunió paisatgeindividu que posa de manifest el que Arthur Terry ha anomenat una «saviesa tel·lúrica»; en un segon moment, amb el subsegüent poema «Retorn» (1901), la fusió es convertirà en un espai de reflexió i acció, i d’apropament entre les geografies natural i humana, a la recerca de sentit, i llibertat, a la vivència col·lectiva.
