摘要：La presència d’herois, encara vius, a l’Hades és coneguda, en la literatura grega, des d’Homer. Els herois que sense haver mort hi davallen, ho fan sovint per adquirir algun tipus de coneixement. Amb els seus Diàlegs de morts , ben coneguts i imitats en la tradició literària europea, Llucià de Samòsata fou l’iniciador d’un gènere en què l’Hades esdevé un escenari literari on desfilen herois del mite o personatges històrics, l’actitud dels quals, un cop morts, ofereix a l’autor una perspectiva privilegiada per observar amb ulls crítics el món dels vius, la seva societat i cultura, l’exercici del poder, la pràctica de la religió, o el comportament humà més universal i arrelat en totes i cadascuna de las activitats de la vida dels homes. En aquest treball, prenent com a referència la figura d’Alexandre el Gran, analitzarem com l’espai d’alteritat, ucrònic i utòpic, que representa el més enllà llucianesc, ha servit, encara que amb intencions distintes, a autors tan dispars com Fénelon o Borges per fer èmfasi en la conducta d’un personatge o per donar una personal visió d’un determinat fet històric.
