摘要：L'objectiu d'aquest treball és proposar des del cognitivisme una comprensió adequada de la interpretació actoral com a factor narratiu i estètic. A mode d'introducció s'ofereix un context que explica què ha dut a considerar la interpretació actoral, a l'audiovisual i al teatre primer, com una cosa aliena a la narració, reservant aquesta categoria per a la diègesi. Tot seguit, presenta la concepció general cognitivista com la línia més adequada per escometre’n l'objectiu, en base als trets centrals del concepte de reconeixement. Així esdevé la proposta central del treball: considerar les actrius i els actors com a generadors de l'atenció de l'espectador, primera condició de qualsevol relat. La part central del treball s'ocupa de presentar-nos, convenientment exemplificades, las tres principals modalitats en què la presència actoral desperta l'atenció de l'espectador i explica en cada cas el seu abast narratiu. En primer lloc, el valor del cos per provocar una atenció neutral de l'espectador cap al personatge; en segon lloc, el valor de la excepcionalitat del cos en increments rellevants de l'interés de l'espectador que donen pas a les emocions que són centrals per al cognitivisme com ara la simpatia i l'empatia, determinants en processos narratius; finalment, l'article entronca amb un dels principals debats per oferir una alternativa al cognitivisme, conclusió principal d'aquest treball: l'actuació, en el seu sentit artístic, genera tal atenció i emocions com per equiparar-se amb els factors morals més discutits, com l' allegiance . Per tant, cal considerar que la interpretació actoral com a pràctica artística és l'aspecte amb major plenitud narrativa en la mesura en què és la base més estable de l'atenció de l'espectador.↓El objetivo de este trabajo es proponer desde el cognitivismo una comprensión adecuada de la interpretación actoral como factor narrativo y estético. Introductoriamente se ofrece un contexto que explique qué ha llevado casi siempre a considerar la interpretación actoral, en el audiovisual y en el teatro previamente, como algo ajeno a la narración, reservando esta categoría para la diégesis. Tras esto, presenta la concepción general cognitivista como la línea más adecuada para acometer el objetivo, en base a los rasgos centrales del concepto de reconocimiento, y así viene la propuesta central de considerar actrices y actores como generadores de la atención del espectador, primera condición de cualquier relato. Su parte central se ocupa de presentarnos, debidamente ejemplificadas, las tres principales modalidades en que la presencia actoral despierta la atención del espectador y explica en cada caso su alcance narrativo. Primero el valor del cuerpo para provocar una atención neutral del espectador hacia el personaje; en segundo lugar el valor de la excepcionalidad del cuerpo en relevantes incrementos del interés del espectador, que dan paso a las emociones centrales para el cognitivismo, como simpatía y empatía, determinantes por tanto en procesos narrativos; finalmente, se entronca con uno de los principales debates para ofrecer una alternativa al cognitivismo y resultado principal de este trabajo: la actuación, en su sentido artístico, genera tal atención y emociones como para equipararse con los factores morales más discutidos, como la allegiance . Cabe, por tanto, considerar que la interpretación actoral como práctica artística es el aspecto con mayor plenitud narrativa en la medida en que es la base más estable de la atención del espectador.
其他摘要：The purpose of this article is to take a cognitivist approach to achieve an adequate understanding of the actor’s performance as a narrative an aesthetic factor. By way of introduction, a context is offered that explains what the actor’s performance has nearly always been considered in audiovisual works and previously in theatre, as something separate from the narration, a category reserved for diegesis. This is followed by a presentation of the general cognitivist conception as the most suitable approach to achieve this purpose, based on the central features of the concept of recognition, from which arises the central proposal of viewing actors as generators of the spectator’s attention, which is the first necessary condition for any story. The central part of the article is concerned with presenting the three main modes in which the actor’s presence arouses the spectator’s attention, elucidated with examples and an explanation of their narrative scope in each case. First, the value of the body in eliciting the neutral attention of the spectator to the character; secondly, the value of the exceptionality of the body in pertinent increments of spectator interest, which give rise to the emotions that are central to cognitivism, such as sympathy and empathy, which are thus determining factors in narrative processes; and finally, the article takes up one of the main debates in the field to offer an alternative to cognitivism and the main outcome of this research: acting, in its artistic sense, generates attention and emotions comparable with the most widely debated moral factors, such as allegiance. It is thus valid to consider that the actor’s performance as an artistic practice is the element with the greatest narrative depth insofar as it constitutes the stablest basis for the spectator’s attention.
