摘要：En l’última dècada han començat a sorgir amb força els rànquings globals d’universitats, que permeten la comparació nacional i internacional de les institucions d’educació superior. De fet, ja ocupen una posició central en el debat públic sobre el paper de les universitats en les societats actuals, en constituir un mitjà per a mesurar i comparar la qualitat i els resultats d’aquestes institucions, la qual cosa influeix en la seua reputació. Els rànquings amb major impacte mediàtic són l’Academic Ranking of World Universities, o rànquing de Xangai, el Times Higher Education World University Ranking i el QS World University Ranking, que es caracteritzen per ordenar les universitats, considerades com un tot, en forma de taula de classificació lliguera, a partir dels resultats obtinguts en un indicador sintètic compost per la ponderació de diversos indicadors individuals. L’article revisala metodologia d’aquests tres rànquings i se centra, a continuació, en les seues limitacions i punts febles (com ara estar massa enfocats a la faceta investigadora o la dificultat d’establir objectivament pesos específics per a cada indicador individual). Així mateix, es presenta l’U-Multirank, impulsat per la Comissió Europea, que pretén superar les limitacions dels rànquings tradicionals.És un sistema alternatiu per a classificar les universitats, en funció del seu rendiment, en un ventall ampli d’indicadors que cobreixen cinc dimensions (ensenyament i aprenentatge, recerca, transferència de coneixement, orientació internacional i contribució al desenvolupament regional) i en diversos àmbits del coneixement.↓En la última década han empezado a surgir con fuerza los rankings globales de universidades, que permiten la comparación nacional e internacional de las instituciones de educación superior. De hecho, ya ocupan una posición central en el debate público sobre el papel de las universidades en las sociedades actuales, al constituir un medio para medir y comparar la calidad y los resultados deestas instituciones, lo que influye en su reputación. Los rankings con mayor impacto mediático son el Academic Ranking of World Universities o Ranking de Shanghai, el Times Higher Education World University Ranking y el QS World University Ranking, que se caracterizan por ordenar las universidades, consideradas como un todo, en forma de tabla liguera a partir de los resultadosobtenidos en un indicador sintético, compuesto por la ponderación de diversos indicadores individuales. El artículo revisa la metodología de estos tres rankings, para centrarse, a continuación, en sus limitaciones y puntos débiles (como estar demasiado enfocados en la faceta investigadora o la dificultad de establecer objetivamente pesos específicos a cada indicador individual). Asimismo, se presenta el U-Multirank, impulsado por la Comisión Europea, que pretende superar las limitaciones de los rankings tradicionales. Es un sistema alternativo para clasificar las universidades, en función de su rendimiento, en una batería amplia deindicadores que cubren cinco dimensiones (enseñanza y aprendizaje, investigación, transferencia de conocimiento, orientación internacional y contribución al desarrollo regional), y en varios ámbitos del conocimiento.
其他摘要：In the last decade, global rankings of universities began to emerge strongly, allowing national and international comparison of higher education institutions. In fact, they are already in a central position in the public discussion on the role of universities in our societies by providing a way of measuring and comparing the quality and results of these institutions and thereby influencing their reputation. Those rankings more relevant, the Academic Ranking of World Universities or Ranking of Shanghai, Times Higher Education World University Ranking and QS World University Ranking, are characterized by ordering the universities,considered as a whole, in the form of a league table from the results obtained in a composite score, composed by the weighting of several individual indicators. This article reviews the methodology of these three rankings, focusing on their limitations and weaknesses (such as being too focused on research or the difficulty of establishing objectively specific weights for each individual indicator). And finally presents the U-Multirank, promoted by the European Commission, which seeks to overcome the limitations of traditional rankings. It is an alternative system to rank universities, based on their performance in a wide number of indicators in five dimensions (teaching and learning, research, knowledge transfer, international orientation and regional engagement) and in several subjects.
