摘要：La caracterització del protoindoeuropeu com a llengua sintètica, en què el tret semàntic de realització del procés dins del mateix agent/causant (o en un àmbit estretament relacionat amb ell) es materialitzava morfològicament amb l'aplicació de diversos afixos verbals, clarament distingibles, possibilitava l'afirmació que, i en l'antiga mare de les actuals llengües romàniques, la veu (sic) era un concepte del tot rellevant: activa (en els casos d'exterioritat de l'agent, i amb morfema Ø) i mitjana (en el cas oposat, amb morfema -r) (Benveniste 1966).
La seva evolució posterior, a través del llatí, cap a les diferents varietats neollatines, de característiques plenament diferenciades, i bàsicament de natura analítica, aixecarà la qüestió de la rellevància/pertinència actual de la veu com a categoria gramatical: Es pot seguir parlant de veu? I, en cas afirmatiu, com podria (re)definir-se i amb quins usos i formes es manifestaria?
